Montmelo

Les dones grans de Montmeló prenen també avui, 8 de març, la paraula, per reivindicar un major reconeixement de la contribució social de les dones grans i per empoderar les noves generacions de dones joves perquè lluitin i siguin independents.

Tot això ho han volgut fer palès mitjançant un vídeo de 64 dones grans amb missatges reivindicatius i de sororitat cap a les dones joves. Aquesta activitat ha estat preparada des del Casal de la Gent Gran de Montmeló. Aquests 64 missatges representen molts dels anhels que aquestes dones, filles de la postguerra i del franquisme, no han pogut viure, en moltes ocasions a causa de la doble discriminació que han patit al llarg de la seva vida, pel mateix fet de ser dona i per la condició de persona gran. Aquest vídeo és de nou una aportació activa al món social de Montmeló i una demostració que feminisme i gent gran van de la mà.

Feminisme i Gent Gran

Ja fa temps que aquest lema, Dones grans, grans dones, és present a les pancartes del moviment feminista, però no es tracta d'un joc de paraules adient, sinó que obeeix a una realitat i expressa la voluntat de reconeixement que les feministes tenim vers les dones que ens han precedit i que reivindiquem com a la genealogia que ens dóna seguretat i força per a continuar lluitant per la dignitat i els drets de les dones de totes les edats i d'arreu.

Concretament aquí i ara les dones grans som les nenes de la guerra civil i les que vam néixer a la postguerra i vam viure els durs anys del franquisme. Només repassant la història podem entendre el nivell de desemparament que patim actualment les dones grans: la manca d'igualtat d'oportunitats d'accés a l'educació, la manca de formació i de vida professional, la violència de la discriminació dins de la família, la repressió, són factors que difícilment es poden superar. És veritat que es pot dir que algunes dones van poder canviar les seves condicions de vida a partir de la transició democràtica, però no totes perquè ja se sap que els canvis legislatius han d'anar acompanyats de canvis socials i de mentalitat i aquests són molt més lents i complexos.

Les estadístiques ens diuen que actualment el perfil de la màxima pobresa a casa nostra és el d'una dona gran i sola i potser depenent. Moltes dones grans en situació precària no tenen la tradició i la iniciativa d'agrupar-se per a reivindicar els seus drets tal com fan altres col·lectius i, per això són invisibles, doblement invisibles, tenint en compte que les dones ja som invisibilitzades pel patriarcat.

Justament és la societat patriarcal amb la seva violència estructural la que genera la injustícia i el dolor de les dones grans. Les feministes, quan diem que un altre món és possible, ens estem referint a un canvi de paradigma social que posi en el centre la vida, la qualitat de vida, perquè només d'aquesta manera les relacions i els treballs de cura necessaris per a la sostenibilitat de la vida tindran tot el valor que mereixen. Només si reconeixem la dependència, la interdependència dels éssers humans com a tal, podrem arbitrar polítiques, serveis socials i recursos materials i personals per a donar resposta a totes les persones que ho necessitin, la majoria de les quals, per ara ja hem dit que són dones grans i soles.

La injustícia precisament prové del deute que la societat té amb les dones grans per tota la seva contribució, al llarg de la seva vida, en tots els àmbits del treball, però sobretot en l'esfera del treball de relació i de cura que no ha estat mai valorat. A casa nostra aquest deute ja hem dit que és històric, agreujat per la discriminació i repressió que vam viure les dones sota el franquisme i, per tant, calen mesures compensatòries per tal que les dones grans puguin acabar la seva vida amb dignitat i qualitat.

Les administracions locals que són les més properes a la ciutadania són les que tenen la màxima responsabilitat de donar cobertura a les necessitats de les dones grans. Hi ha estudis suficients per poder concretar quines mesures són més urgents per a assolir l'objectiu. De fet, com sempre és difícil generalitzar i en cada cas caldrà prioritzar: l'habitatge, la sanitat, el bon tracte, la convivència, la seguretat, la mobilitat, la cura domiciliària, la residència, la cultura i l'esbarjo...

Cal considerar sempre que els drets a una vida digna són personals i no familiars, perquè no es poden basar en les situacions diverses i complexes de les famílies. Cal tenir present tot el que s'ha dit referent a les dones grans i a la seva situació específica com a tal que és diferent de la dels homes. A més a més és previ comptabilitzar i ser conscients que l'esperança de vida és diferent per a dones i homes i que, per tant, hi ha més dones grans i soles i, per això les polítiques dirigides a la gent gran han de tenir la marca de gènere que en aquest cas vol dir una especial i majoritària dedicació a les dones grans.

Les feministes sabem que promoure el diàleg intergeneracional és bàsic perquè les mentalitats assumeixin la interrelació, s'avinguin als canvis, assoleixin la solidaritat i un estat d'ànim positiu i es comportin mútuament amb respecte, gratitud i generositat. Les feministes exigim el reconeixement que les dones grans es mereixen i una actuació política justa i generosa que doni resposta a totes les seves necessitats.

• Font: Ajuntament Barcelona - Consell Assessor Gent Gran